Declarat Bé d’Interès Cultural per la Disposició Addicional Segona de la Llei 16/1985. Casa-Palau els orígens del qual es remunten probablement al segle XV amb l'arribada dels senyors de Malferit. Va esser residència habitual durant el segle XVIII pels Roca. Posteriorment sofreix una transformació definitiva a finals del segle XIX amb els Mercader oferint l'actual aspecte neoclàssic. Organitzat al voltant d'un pati central, la façana principal consta de tres cossos jerarquitzats amb distribució simètrica, remarcant la importància del primer pis com a vivenda principal. Remata la composició una balustrada amb l'escut dels Malferit al centre. Actualment, i després de la seua rehabilitació, és la seu de l’Ajuntament.

Si volem veure el seu aspecte primitiu tindríem que entrar a dins, on descobrirem detalls d’aquells inicis. Només entrar a la dreta hi ha el que era un possible accés . Quan passem al pati, observem que darrere de la gran escala, tenim un magnífic arc gòtic. En la mateixa paret al damunt podem veure les restes d’unes galeries de finestres, que es continuen a l’esquerra, en la paret que dona al pati interior o hort del palau.

Si tornem al punt de partida, i ens fixem a l’esquerra, tenim el Saló Noble de l’edifici. I del que probablement formava part d'un servei complementari del palau. Posteriorment va ser habilitat per a ús fabril com indica el panell ceràmic (fundada en 1880). Construcció sòbria d'acord amb els sistemes constructius i ornamentacions característiques de la zona. Es tracta de la Destil·leria J.J. Mompó.

Del barri del Fondo, nucli primitiu d'aspecte morisc, s'emplaça sobre un terreny costerut i irregular, i les seues dimensions són bastant reduïdes: dos plantes de poca altura, finestres, façana encalada i un pati xicotet.
Però la casa típica de poble en Aielo té una estructura un poc diferent: emplaçada al nord del Fondo, amb una parcel·lació ja més regular i de majors dimensions, tenen un corral al darrere normalment amb quadra i pallissa. Estructura de tres plantes (baixa, pis i cambra). La planta baixa s'organitza al voltant d'un corredor central que permetia el pas del carro a la quadra. Estos exemples es poden observar al carrer de sant Llorenç i dels sants de la Pedra.

Les façanes, inicialment sense ornaments, van canviant incorporant-se motllures clàssiques que ressalten les cornises, parets mitgeres i cercat de finestres, portes i balcons. En alguns casos adopten elements de caràcter historicista o romàntic, sobre tot en les cases burgeses de finals del XIX i principis del XX del carrer Major, del Mig i Església, que mantenint l'estructura, ornamenten les façanes introduint elements modernistes.

Aprofitant la visita per aquests carrers es poden contemplar algun que altre rellotge del sol, i sobre tot diversos retaules ceràmics de caràcter devocional, alguns daten del segle XVIII, XIX i de principis del segle XX (Sant Llorenç, la Concepció, Mare dels Desamparats, Sant Josep, Verge del Roser, Sant Roc i Sant Sebastià).

De finals del segle XIX, possiblement va ser una de les primeres en fer-se a la província. Va funcionar des de 1895 fins a 1925-30 i abastia d'energia a poblacions com Ontinyent, Bocairent i L'Olleria, ja que Albaida feia uns anys que ja tenia el seu propi abastiment.

Coberta de teula plana amb una torre que comunica amb les comportes que estan en la sèquia. Aprofitava l'aigua de la sèquia que rega les hortes, per la qual cosa es va ampliar (d’ací el nom de sèquia ampla), així com també es va remodelar el pont de l'Arcà1, aqüeducte d'un sol arc iniciat en el segle XVIII per a ampliar la superfície de regadiu.

Gracies al que hui dia esmentem emprenedors – entre ells Baptista Aparici - la localitat va gaudir de llum el començament del segle XX.
Aquesta va ser desmantellada a finals dels huitanta i així va romandre fins el 2007, quan va ser restaurada pel seu estat dolent de conservació.
Avuí es una espai al que es deu donar-li un ús aprofitant que alguns sendes locals arranquen molt prop d’ella.

Descripció técnica
Mes info

La religiositat de la localitat va anar lligada a la Vil·la Reial de l’Olleria fins el 1534, quan es separa d’aquesta. D’aquestes dates, seria aproximadament el temple primitiu, que per a sustentar les seves rentes i despeses rep del Senyor del lloc – Francesc Malferit – el solar de l’actual temple1. No hi ha molta documentació d’aquest, pel que es pensa que no seria un edifici molt ostentós, a dia de hui. Personatges importants varen passar per localitat i l’adreçaren , en el camp eclesiàstic, com Jaume Bleda2 o el Patriarca Ribera en les seves visites pastorals.

Església del segle XVIII – com resa l’ inscripció de la portada principal de 1732. Consta de 3 naus amb creuer i una gran cúpula central a més d'una capella dedicada al Crist de la Pobresa. Campanar de rajol i façana senzilla quedant remarcada la portalada amb 2 pinacles i un escut. A l'interior predomina una decoració d'estil neoclàssic amb voltes de canó i arcades de mig punt, pintat amb frescos de forma senzilla simulant marbre. Les pintures del sostre reflecteixen alguns aspectes de la vida de Sant Pere.

Madoz a les seves visites per les localitats valencianes, en arribar al nostre temple, destaca en el seu conjunt un retaule amb un llenços dedicats a sant Josep i una escultura d’aquest - alguns historiadors diuen que pot ser del taller de Vergara. Aquest altar el trobaríem hui dia on esta el Santíssim Crist jacent, emperò, va desaparèixer junt a altres obres d’art a la Guerra Civil.

Altres de les obres amb importància que contenia l’església eren una Mare de Deu dels Dolors – esmentada a l’apartat de les festes de la localitat – realitzada pel taller de Jose Esteve Bonet – i la realitzada per l’escultor albaidí Modest Pastor Julià, a Sant Engraci, per la vinguda de les relíquies d’aquest. Una de les poques que es conserva i que podria ser de l’anterior temple es un sant Antoni de Pàdua, datada aproximadament d’entre el segle XVII i XVIII.

Per tenir una idea sobre el temple, Maria Angeles Belda en “Aportación a la Historia de Aielo”, escriu un apartat sencer al “Templo Parroquial”.

Antiga porta d'accés a la vila, de gran valor urbanístic i religiós. L’arc es una de les quatre entrades al recinte primitiu – el de san Roc, al carrer Església ; el de sant Francesc, mes o menys on està el panell ceràmic de sant Antoni i sant Cristòfol on està la font del carrer del Mig de la població i l’única que es conserva en l’actualitat. Encara que algun historiador local comenta i justifica la possibilitat de que l’orientació actual es modificara en el transcurs de l’història. Es tracta d'una estança sobre un arc de mig punt i oberta a la població exhibint la imatge de la Verge del Carme amb un barandat de fusta. En les ciutats conquerides pels espanyols a sud Amèrica existien unes tipologies arquitectòniques semblants, que s’utilitzaven per adoctrinar als colons.

Les seves festes es realitzen en estiu i allí es depositen flors en el seu honor. Per a més informació, mirarem l’apartat de Festes.

Aquesta dona eixida immediata a l’antic llavador de la localitat i a la Central Hidroelèctrica, mentre que si entrem, ens trobarem nucli originari del poble i on es trobaven les primeres cases dels pobladors, amb els seus atzucacs i carrers estrets.

Amb grossos pilars hexagonals i 5 arcs de mig punt. El barandat i formigonat són posteriors. A principis de segle XX sols existien els basaments i es creuava mitjançant la col·locació de fustes que es restituïen quan es feia necessari.

La seua existència es constata ja al segle XVI. Important element d'accés del municipi a l'horta vella i la Serratella que creua el riu Clariano i per on es venia antigament des d’Ontinyent.

Descripció técnica

Probablement del primer quart del segle XVIII – per la datació de la seva campana, de 1727 – dedicada a Sant Joaquim i Santa Anna. De nau única i rectangular amb una porxada d'accés tancada.

Construcció modesta, abans encalada de blanc, Forma part del conjunt de xiprers i casetes del calvari amb les seues estacions o passos.

Alberga les imatges de St. Joaquim i Sta. Anna a més de la del Patró Sant Engraci Màrtir. Als seus peus conté el sepulcre de Maria Inés Ribes Castelló, que la descriu així “(...) beata profesa del Carmen, bienhechora de esta capilla... (...)”.

Inaugurades en 1930. De planta allargada amb un cos central que divideix les dues parts en què es distribuïa antigament (niños/niñas), amb la racionalitat arquitectònica per davant , distingint els cossos dels edificis i els sexes , tot presidit per la cita de Juvenal – Men sana, in corpore sano . Es un edifici ben integrat al conjunt del seu entorn urbà. Actualment s’hi ubica el Museu Nino Bravo i també la Biblioteca Pública.

La col·locació de la primera pedra es va produir cap l’any 1925, quan es va inaugurar el quarter de la Guardia Civil, que estava on hi es actualment l’Auditori Municipal en l’Eixample. Però la seva construcció es va demorar uns quants anys desprès, amb l’ajuda de Leonardo Carreres, Miquel Ferrandiz i les discussions amb l’Ajuntament.

Els terrenys van ser donats, pel ja mencionat altres vegades Baptista Aparici. Amb anterioritat, l’educació al poble estava a l’abast de poca gent i es realitzava a cases particulars. D’entre tots aquestos personatges precursors de l’ensenyament, destaquem a Maria Arabí, encara que hi ha de molts més, segons historiadors locals, del segle XVIII.

Hospital de planta en forma de H i d’obra senzilla. Destaca l'enreixat que tanca el recinte pel seu tractament modernista, sobre tot pel que fa a la façana principal, amb decoració de restes ceràmics i rematat amb la imatge de la Concepció. Mostra evident de la tradició caritativa del poble en temps passats.

Al segle XIX – fundat des de 1840 - ja funcionava un Hospital Benèfic al Barri del Fondo regentat per monges franciscanes, després que Joan Baptista Calabuig i Rita Castelló compraren dues cases que adreçaren i entregaren a l’Ajuntament com: “Asilo de pobres y enfermos del pueblo y tambien para refugio del sereno”.

Aquest va funcionar quasi cinquanta anys, fins que a finals de segle es decideix la construcció i posterior trasllat al seu nou emplaçament (el que actualment ocupa). La seva construcció es para, als pocs anys de començar el segle XX, per falta de diners, però gracies a la gent adinerada del poble es va poder acabar el 1913.

Als anys 60 deixa de funcionar i es dedica a l'educació dels més menuts fins que es va rehabilitar com a centre cultural en 1986 – quan contava amb els jubilats, la biblioteca i un saló d’actes cobert i altre al descobert.  Actualment és part de la Llar del Jubilat i part de restaurant on abans teníem les anteriors dependencies esmentades.

1 SOLER, Abel : “ Historia d’Aielo de Malferit. Historia. Del neolitic a la societat global”.

2 GOBERNA ORTIZ, Fernando ; El dominico Jaume Bleda y su estancia en Aielo entre los años 1593-94 para hacerse cargo de la rectoría de moriscos, al Llibre de festes 2010. Pp : 219-227. Aielo de Malferit, 2010. Pàgina : 164.