Fent una síntesi del més representatiu i remuntant-nos a la Prehistòria trobem que a indrets del nostre terme s'han trobat jaciments de la Cultura del Bronze (Molló de les Mentires. Cova de Canet), així també a la Serratella s'han localitzat construccions presumiblement ibèriques. De l'època romana els coneixements sobre el tema són escassos, però es suposa que hi va haver un establiment rural a la Partida de Cairent i també a la Bonavista.

La societat islàmica ve definida també pel seu aspecte rural ja que estava conformat per un grup d'alqueries entre les quals estan les de Cairent, Aielo, Porçons, Cria Vella... Amb la conquesta cristiana trobem el primer document escrit sobre Aielo. Al Llibre de Repartiment, Jaume I concedeix l'any 1248 a P. et A. Vacher i a R. Gallach les terres de les alqueries de Cayren, Pursonex, Ayello, Zihueva i Hafif, restant sotmeses a règim de vassallatge. Probablement aquestos senyors deixaren les terres en data incerta.

En 1445 els senyors de Malferit prenen possessió d'Aielo sota privilegi concedit per Alfons V el Magnànim. Així, Jaume de Malferit, lloctinent del governador militar de València, i el seu fill Francesc, cambrer que prestà els seus serveis a l'empresa del Regne Sicília, prenen per a ells i per als seus successors tota la jurisdicció civil i criminal al lloc d'Aielo. 

En aquestos moments ja destaca el lloc d'Aielo i les altres alqueries perden importància: la concentració de la població va donant-se cap al sud del terme, degut segurament a la major disponibilitat de recursos hídrics (prop del riu Clariano i l'Horta Vella). 

La població era morisca i el 1563, en compliment de la pragmàtica de Felip II s'ordenà un desarmament general dels habitants, procedint-se també a registrar totes les cases del lloc (73). Més avant, el 1609 es dicta l'Ordre General d'Expulsió quedant Aielo deshabitat. És per açò que Lucas de Malferit redacta la Carta Pobla (1611) restablint-se la relació socio-feudal del camperol amb el senyor, en unes condicions molt dures, cosa que serà criticada per Cavanilles a les "Observaciones..." i exposada pel diputat Pere Aparici a les Corts de Cadis el 1813 com a exemple de pervivència feudal a les terres valencianes.